Bob Dylan. La informació i allò altre
Un gran esforç i lluita del músic els primers anys és contra la fama, contra el tòpic que el convertia en la veu d’una generació, quan ell volia ser i era la seva pròpia veu, no la d’un col·lectiu fantasma que no se sap ni si existeix
Els canvis de personalitat que presenta durant els primers anys Bob Dylan són, així ho diu ell, o així ho va dir ell després, un mecanisme d’autodefensa contra els tòpics amb què me’l van estar definint (i encara dura) periodistes, analistes i molts admiradors. Primer era un cantant folclòric que revisitava o refeia, directament i explícitament, les cançons tradicionals (com al primer disc), després semblava un cantautor de la cançó de protesta o contestatària (com en la cançó de mal traduir però traduïda a quasi totes les llengües i que en català dóna «això amic meu, només ho sap el vent,» o amb el tòpic de si “Els temps canvien”), de cop es torna cantant-guitarrista de roc en rol dur i directe, amb una faceta crítica social (que més que de protesta seria de denúncia) i una altra de bellament amorosa, i un costat també còmic corrosiu amb un peu al surrealisme i l’altre a la tradició de l’absurd o, com ho diuen en anglès el nonsense (que vol dir el «sense cap ni peus»); després ve un disc gairebé acústic titulat amb el nom d’un bandoler mític o mitificat, John Wesley Harding, amb un seguit de poemes que semblen paràboles espirituals, plenes de sentit, aparentment, però que encara avui estan els especialistes mirant de desxifrar ben bé quin és, aquest sentit. Són cançons de primera, com ‘El pobre immigrant’ o ‘El missatger malvat’ i altres; i després d’això fa un disc de country amb una veu molt més cuidada que abans, i uns arranjaments molt polits, i tot ell fet de cançons d’amor boniques i gairebé ensucrades, i alguna de les quals passarà a l’antologia de les grans cançons del nostre temps (com per exemple la que es diu ‘Ho vaig llençar tot’). Després va fer un disc que es diu Autoretrat i és gairebé tot fet de cançons d’altres autors (des de temes anònims tradicionals fins a versions de Paul Simon, etcètera). Tal com ho explica ell mateix al gran llibre titulat Cròniques i com es veu, també, en la seva actitud d’algunes de les entrevistes que li feren els primers anys, el seu gran esforç, la seva lluita, és contra la fama, contra el tòpic que el convertia en la veu d’una generació, d’un moviment, d’una joventut… quan ell volia ser, i era, i és, la seva pròpia veu, i no la d’un coŀlectiu fantasma que no se sap ni si existeix.
