Diminutius a la mallorquina
Mallorca és un lloc abundós en talent creatiu individual, sobretot entès com un fenomen proper a l’excentricitat, però amb tendència a malbaratar-lo, dilapidar-lo, deixar-lo córrer
Un amic ha estat llegint aquests dies La ciutat esvaïda, el llibre de Mario Verdaguer sobre la Palma dels començaments del segle XX. “És sorprenent”, m’escriu el meu amic via Whatsapp, “la quantitat de temps que l’autor dedica a parlar dels fracassos de gent amb talent”. Li comento que aquest és l’aspecte que més em fascina de la vida illenca, la figura constant del malaguanyat, és a dir, un tipus de persona que té la capacitat per fer, el talent per fer, l’aparent destí de fer... I, així i tot, mai no arriba a fer res. A l’altre costat del xat, en Pau em contesta: “Sí, és una faula que es repeteix molt a Mallorca, com si servís per desincentivar l’audàcia”. Com sempre, el meu amic l’encerta de ple.
