‘El carrer de la xocolata’ és pura poesia prosaica de Ramon Solsona
L’escriptor deixa molt més que un testimoni generacional o sociològic
No costa gens imaginar que, quan es reuneixen, als quatre germans Solsona, l’Assumpta, en Carles, en Pep i en Ramon, el novel·lista —l’autor de títols tan imprescindibles com Figures de calidoscopi (1989), Allò que va passar a Cardós (2016) o Temps enrere (2022)—, nascuts entre el 1949 i el 1953 al barri de Gràcia, els passi alguna cosa semblant a la que explica Natalia Ginzburg a Lèxic familiar respecte dels seus: “Quan ens trobem, podem sentir-nos, l’un amb l’altre, indiferents o distants. Però n’hi ha prou, entre nosaltres, amb una paraula. N’hi ha prou amb una paraula, una frase: una d’aquelles frases antigues, sentides i repetides una infinitat de vegades, durant la nostra infantesa (...), per retrobar immediatament les nostres velles relacions, i la nostra infantesa i joventut, unides indissolublement a aquelles frases, a aquelles paraules. Una d’aquelles frases o paraules ens faria reconèixer-nos els uns als altres, els germans, en la foscor d’una cova, entre milions de persones. Aquelles frases són el nostre llatí, el vocabulari dels nostres dies passats, són com els jeroglífics dels egipcis o dels assiriobabilònics, el testimoni d’un nucli vital que ha deixat d’existir, però que sobreviu en els textos, salvats de la fúria de les aigües, de la corrosió del temps. Aquelles frases són el fonament de la nostra unitat familiar”. “Només m’interessen les paraules”, diu Ramon Solsona (Barcelona, 1950) a El carrer de la xocolata, un llibre de memòries escrit perquè “com a molts autors a una certa edat, m’ha vingut de gust mirar enrere amb una voluntat de testimoni generacional. Sociològic, si es vol dir així”.
