El dia que no pot ser anomenat
La queixa del feminisme envers tots els esdeveniments i el desplegament de focs artificials i punys alçats en el-dia-del-que-tothom-fa-bandera-i-després-se-n’oblida no és nova i fa temps que comença a ressonar
“Ens sap greu proposar-vos-ho, sabent que coincideix amb la setmana d’el-dia-que-no-pot-ser-anomenat”. Qui signava el correu en qüestió es referia al dissabte següent, aquell dia en què se suposava que les persones que acabàvem de ser convidades a la taula rodona tindríem un espai segur de visibilització pel fet de formar part del gènere femení. La xerrada que ens suggerien abordava temes de ficció i, per tant, que fóssim totes autores era una coincidència; tot i així, 24 hores després de rebre la proposta, aquesta quedava desmantellada: les cinc teníem incompatibilitats logístiques que ens impedien acceptar la invitació. Avui encara m’envaeix el dubte de si les raons que vam al·legar eren certes o només excuses per evitar comprometre’ns amb un acte que, per qüestions de calendari, podia interpretar-se com que participàvem del circ hipòcrita que és la celebració d’el-dia-que-ja-no-ens-representa.
