I amb modèstia, Quimi Portet
L’autoproclamat Astre Intercomarcal recull al llibre ‘Cançons en bell llemosí (1987-2020)’ les lletres de la seva etapa en solitari; despullades de la música, no poden dissimular el que són: una poètica genuïna
Llegeixo una fumada de mossèn Cinto en què es pregunta què diuen els ocells amb els seus cants. Per exemple. “El Gall es lleva de bon matí, mes no per seguir el consell de l’Oreneta i anar a Montserrat, sinó per a posar-se a baladrejar com una marmanyera de la plaça: —Jo só de Vic. Jo só de Vic. Com si se’ns donés alguna cosa que sia de Vic o de Girona”. Té raó el capellà poca-solta de Folgueroles. Al final queden les paraules i poc importa des d’on es pronunciïn. Les de Quimi Portet han anat a parar a un llibre, Cançons en bell llemosí (1987-2020), que publica La Segona Perifèria i del qual rebo l’encàrrec d’escatir de quin doll brollen, per dir-ho amb l’afectació romàntica que trobo que requereix l’ocasió. També sembla del mateix parer que Verdaguer l’escriptor Kiko Amat, que l’any 2018 va fer una molt bona entrevista a Portet. Té aquell deix característic de condescendència xarnega, més centrat en els deu anys d’estrella del rock en llengua de tots els espanyols que en la realitat de cantautor menestral català dels últims trenta. Context: el 1998, El Último de la Fila, un conjunt d’èxit panhispànic, es dissol, deixant sis discos i una col·lecció de royalties sucosos que han permès fer a Portet, més o menys, el que li ha donat la gana. En català. Això, segons Amat, és “replegar-se geogràficament i culturalment”. En fi. Però l’entrevista està molt bé.
