‘La dolçor de viure’, de Joan Todó: Coberts de sutge
Els contes narren una situació concreta que, pel caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema o fulguració de la condició humana
En els onze contes que Joan Todó (la Sénia, 1977) reuneix a La dolçor de viure, un títol bastant enganyós, hi predomina l’observació precisa i detallada per damunt dels fastuosos ornaments imaginatius, el destí inapel·lable dels fets s’imposa al món abstracte de la idea, i es prefereix seguir la conducta dels personatges que no pas analitzar-la: com si s’usés un microscopi per fixar-se amb fascinació en els petits moments de les vides petites, a cada conte es narra una situació concreta que, pel seu caràcter dramàtic o trivial, adquireix la categoria d’emblema o fulguració de la condició humana. Lluny de les estridències tècniques, tot i que la consciència de Joan Todó sobre com s’escriuen els contes aflori en tot moment, de la mateixa manera que un artesà ens ensenya amb orgull la seva caixa d’eines i ens explica quina és la funció de cada una —llegeixin ‘La cabra’—, la forma sempre està al servei de l’episodi humà, a la recerca tenaç de l’arquitectura i la dicció que explorin de la millor manera possible la realitat d’uns personatges a la vora tot sovint de la vulnerabilitat desesperada. Alberto Savinio comparava irònicament els contes de Maupassant amb un tren: hi viatgem tancats, l’ambient que s’hi respira ens sufoca, ens anem angoixant i demanem que el viatge s’acabi aviat i, a la fi, en desembarquem “coberts de sutge”.
