‘La promesa dels divendres’, una confessió captivadora
Rafa Lahuerta torna amb una novel·la confessional, una anàlisi introspectiva portentosa que és l’altra cara de ‘Noruega’ i ‘La balada del bar Torino’
La nit del divendres 25 de novembre de 1988, al bar Mestalla de València, un noi de 17 anys, estudiant de COU, introvertit, distant i hermètic, propens al fanatisme —és un ultra del València FC—, immers de ple en els malentesos personals que l’instint de la soledat crea en la imaginació moral d’un adolescent, amb bastantes nafres obertes —el pare té càncer, el germà ha nascut sord, mut i amb altres carències cognitives, la mare és “una dona cartesiana, germànica, entregada al mètode infal·lible de la responsabilitat i la faena ben feta”—, coneix una noia i, amb l’embriaguesa de l’eufòria, s’enamora d’una manera desbocadament romàntica. Anys a venir, aquest noi —Rafa Lahuerta— trobarà el seu lloc en el món gràcies a la seva vocació literària, publicarà La balada del Bar Torino (2014), una crònica arravatada del valencianisme futbolístic i, a la vegada, una guia vitalista de la València secreta i una fragmentada història familiar, seduirà milers de lectors amb una novel·la titulada Noruega (2020), prodigiosa com només ho poden ser les escrites en estat de gràcia, i ara, en aquesta novel·la confessional que és La promesa del divendres, recuperarà aquell moment al·lucinat de la tardor del 1988 en què la tensa il·lusió del desig li va trastornar la vida sencera deixant-li com a ferida oberta una dolorosa melancolia, una ofuscació, i que ens porta a la memòria uns versos d’Antonio Machado —”borrada la historia / contaba la pena”— o les paraules de Hermann Broch que encapçalen les seves memòries: “Això és tan sols una autobiografia en la mesura que s’hi narra la història d’un problema que, casualment, té la meva mateixa edat”.
