L’armari agafa el comandament
Ikea ha traslladat la sistematització i la coordinació de les cuines de fa uns anys als armaris, que són una mostra de planificació de la llar
I això? Doncs són diverses coses les que em duen a reclamar l’atenció sobre els armaris de casa. Potser la primera van ser les fotografies que acompanyaven la publicació de l’Estudi postocupació dels habitatges dotacionals del País Basc 2018-2023. Un total de 1.393 pisos construïts els darrers cinc anys. Dels interiors d’aquests habitatges, em van cridar l’atenció, primer, les fotos en si, molt lluny de les habituals posades en escena que uniformen els espais ajustant-los als requisits institucionals. La paraula que ve al cap és “maquillatge”. D’aquestes fotos, en canvi, em va sorprendre la presència de la roba, senzillament perquè no era al seu lloc o potser no n’hi havia. La segona cosa ha estat més recent i també en una publicació, el llibre editat per l’IMPSOL sobre els 1.477 habitatges construïts els darrers deu anys a l’àrea metropolitana de Barcelona. Els interiors són clarament “uniformats”, però entre els casos reunits destaquen les noves formes distributives basades en la idea de les habitacions iguals, sense un ús definit i amb dimensions similars, que fa que semblin estar més aviat amalgamades. Són distribucions sense peces intermediàries, que a priori permeten usar-les per a diverses coses sense estar condemnades a “ser dormitoris”, per exemple. Això ha coincidit en el temps amb els sistemes constructius de la fusta —que podríem dir que es troba en l’etapa infantil—, la regularitat dimensional dels elements de la qual ve de la mà de la seva capacitat portant. Murs de càrrega altre cop, doncs, però en aquest cas de fusta.
