Marta Orriols i el temps congelat
L’escriptora explora l’experiència de la soledat, la por, la culpa i la renúnica a ‘A l’altra banda de la por’, l’obra que recorda l’autora d’'Aprendre a parlar amb les plantes’ o ‘Anatomia de les distàncies curtes’
Les obres d’art, escriu Colm Tóibín en el seu últim assaig, La mirada captiva, “són en el temps i fora del temps, mentre a la ciutat vella les ombres les van embolcallant”. Les ombres embolcallen també la Joana, la protagonista de L’altra banda de la por, la nova novel·la de Marta Orriols. Com les obres d’art del MNAC, on la Joana és responsable de la restauració i la conservació, ella també és fora i, alhora, dins del temps, en un espai d’estranya atemporalitat en tant que, per un costat, no troba el seu lloc en el present, i, per l’altre, el passat l’envolta de manera que li resulta impossible albirar un futur. Separada amb dos fills adolescents i amb un exmarit que està a punt de tornar a ser pare amb una dona més jove, la Joana intenta adaptar-se a aquesta nova situació, desconcertada davant la incapacitat de saber quin és el seu paper en aquesta nova constel·lació familiar. Per això, es refugia en el passat, en concret en una breu relació amb un home amb el qual va passar dues nits al Japó. La Joana està atrapada en aquest parèntesi i, lluny d’intentar sortir-ne, s’endinsa cada cop més: culpabilitzant-se per aquella relació que al final no existí, en la Joana hi ha l’intent, per moments desesperat, de restaurar el passat i convertir-lo en allò que no va arribar a ser.
