Quan la pintura de Carles Gabarró et fa d’espill a Can Framis
‘La fragilitat de la pintura a l’època del fast food’ mostra una obra d’arrels expressionistes i en contínua transmutació temàtica
Agafo el metro a plaça Espanya sentit Fondo. Durant el trajecte, miro el mòbil. M’empasso desenes d’imatges embotida en un vagó ple de gent que fa com jo. Sempre la mateixa pel·lícula. Arribo a Glòries, abandono aquesta escena grotesca i les escales mecàniques m’escupen als peus de la Torre Agbar, retallada per un cel tan blau que insulta. A mesura que m’endinso per la retícula urbana del 22@, disminueix la presència humana. I, de sobte, apareix Can Framis, un verger enmig d’aquella orgia d’edificis vanitosos. El contemplo des de la distància. Es veu tan solitari que sembla abandonat. Per control remot, m’obren la porta de la sala d’exposicions temporals. Un cop es tanca, sento un alleujament, com quan entres en un lloc sagrat. Just en aquells instants, la llum de la tarda es filtra per la paret envidriada i projecta al terra les branques dels arbres com si fossin ombres xineses. Un joc de transparències naïf que contrasta amb la contundència de l’obra que s’hi exposa: és fosca, sensual, profunda. Aquestes sensacions es multipliquen amb el silenci. Allà només hi soc jo. Però més tard descobriré que aquesta pretesa solitud és mentida.
