Raül Garrigasait resisteix a ‘La roca i l’aire’
Amb l’estudi del fil de gairebé mil anys que va de Ramon Llull a Antoni Tàpies, l’autor demostra que l’art i la religió no són esferes tan diferenciades com sembla
La crisi de la modernitat sembla un problema universal i força abstracte, però es concreta i es fa més urgent si ets català. Que el món va estar encantat, en algun moment va deixar d’estar-ho i avui ens cal trobar la fórmula que relligui la màgia amb la ciència, és una cosa que es veu més clara quan formes part d’una nació que no té el poder polític ni militar per donar res per fet. Els homes dels temps arcaics se sentien a mercè de les forces naturals i van trobar en la ciència i la raó un poder que els alliberava, però els moderns estem a mercè d’aquests poders que nosaltres mateixos hem desencadenat, i mirem endavant i no trobem res on aferrar-nos. Com que la modernitat catalana va florir sota l’amenaça de morir aixafada entre modernitats més fortes, oferir una bona resposta a aquest problema sempre ha estat qüestió de vida o mort. Josep Carner va escriure: “Som un matís pràcticament inèdit en la civilització: tenim el deure d’enriquir el món”.
