Roc Casagran embafa sense misericòrdia
Només es pot llegir ‘Somiàvem una illa’ si un abans ha fet l’esforç d’anul·lar el gust, la sensibilitat i el criteri
Fent equilibrismes perillosos davant de l’abisme de l’obvietat, Somiàvem una illa, de Roc Casagran (Sabadell, 1980), premi Sant Jordi 2024, és una novel·la que et treu les ganes de llegir: mentre es va seguint de la manera que es pot —perquè topem amb una prosa que invita a anar pesant figues— el “crit d’auxili” que la Carla escriu a l’Òscar, la seva parella, en un moment de crisi múltiple, en el quadern que li ha regalat la seva amiga Nora, de sobte ens atabala la inquietud d’imaginar què passaria si, a partir d’ara, totes les novel·les que volguéssim llegir s’assemblessin d’una manera o altra a aquesta. I com que perdre el temps, o avorrir-se, o irritar-se, o deprimir-se per tot plegat, no entra dins dels plans de futur, és fàcil i sa concloure que deixaríem córrer l’afició maniàtica de la literatura, de la mateixa manera que també l’abandonaríem si resultés que només existís la possibilitat d’acostar-s’hi a través de Paulo Coelho o Albert Espinosa, posem per cas, que segurament són els dos escriptors amb qui Roc Casagran es deu emmirallar per construir la seva genealogia literària.
