Té solució el problema de l’habitatge? El debat arriba a les llibreries
Jaime Palomera, Joan Clos i Javier Buron intenten respondre alguens qüestions claus com què ha fet la classe política per revertir la situació
L’habitatge ha emergit com un greu problema social en els últims temps. Es veu a les enquestes, als debats polítics, a les manifestacions que han recorregut moltes ciutats i també a les llibreries. Tres assajos recents aborden el tema amb òptiques de vegades complementàries i d’altres contradictòries (o fins i tot obertament oposades). Aquests llibres miren de respondre a les qüestions següents: d’on venen les dificultats actuals per trobar casa?, què ha fet la classe política per revertir la situació?, disposem d’una legislació adequada per encarar el problema? I, sobretot, té solució?
El segrest de l'habitatge. Per què és tan difícil tenir casa, i com això pot trencar la societat
Jaime Palomera Pòrtic 200 pàgines. 17,90 euros El doctor en antropologia econòmica i investigador a l’Institut de Recerca Urbana IDRA Jaime Palomera va ser un dels fundadors i portaveu del Sindicat de Llogateres a Barcelona. El seu assaig planteja que l’habitatge està “trencant la societat” entre els qui cada vegada acumulen més propietats... i els qui viuen de lloguers que no paren de pujar i no podran ser mai propietaris (tret que els ajudin els pares amb l’entrada o una herència). Palomera compara la situació amb “una partida de Monopoly” –sobre el qual recorda les regles originals–, en què si hi entres quan ja ha començat és impossible guanyar. Amb un to directe i didàctic l’autor retrocedeix al segle passat, quan als països occidentals es va invertir en grans parcs públics de cases, sobre els quals a partir del 1980 els estats van suavitzar el blindatge, i van convertir així “els ciutadans en inversors”. El conflicte al voltant de l’habitatge, diu, és una “batalla cultural sobre com són les ciutats on vivim” i cita els casos de Viena (Àustria), pel seu parc d’habitatge públic; i la peculiar illa-ciutat-estat de Singapur, per la seva estricta política fiscal que desincentiva l’acumulació de propietats. Palomera vaticina que “si no s’actua, a Espanya el preu de l’habitatge es pot duplicar en dos anys, com ha passat amb l’or”. L’assaig acaba amb un llistat de receptes “sobre cadascun dels factors que permeten que les cases siguin un objecte d’especulació, que el preu sempre pugi i la societat es trenqui”. I de tots, es queda amb un punt: “Frenar l’acumulació amb impostos a partir del segon habitatge”. Per Clara Blanchar
La vivienda social y asequible (análisis y propuestas para un derecho constitucional)
Joan Clos Asimétricas, 2025 200 pàgines. 22 euros Joan Clos és un polític veterà que, a més d’alcalde de Barcelona o ministre d’Indústria, també té una trajectòria de set anys (entre el 2010 i el 2017) al capdavant d’ONU Hàbitat, el programa de Nacions Unides per als assentaments urbans. La seva proposta, que és gairebé un manual sobre habitatge assequible, també es pot entendre com “un manifest contra el mal urbanisme”, reivindica l’autor. En una mica menys de 200 pàgines reclama que s’ha fet molt poca cosa i que encara queda molt per fer, començant per aclarir terminològicament què és (o hauria de ser) l’habitatge social i l’habitatge assequible, i qui hauria de pagar-los i encarregar-se de l’edificació. “No han canviat les coses ni canviaran prou fins que no anem a l’arrel del problema; el model històric que hi havia abans de la crisi ja no serveix”, apunta Clos. Li agradaria que el seu llibre el llegissin, en primer lloc, “els responsables dels programes d’habitatge de les diferents administracions implicades, que són totes: la local, l’autonòmica i la central”. I si el diagnòstic centra la primera part, el gruix de pàgines es destinen a la seva proposta per a un problema que “no es pot banalitzar ni debatre superficialment”. El llibre, doncs, vol contribuir a la reflexió pública en uns moments en què tendeix a circular per uns altres canals. El llibre parteix de la base que “a l’Estat del benestar del model social europeu hi ha d’haver una part important de l’habitatge que estigui fora de la dinàmica del mercat”. I com a aperitiu té un pròleg de l’arquitecte Paul Karakusevic, un referent en projectes d’habitatge social al Regne Unit. Per José Luis Aranda
El problema de la vivienda
Javier Buron Arpa, 2025 336 pàginas 19,90 euros De l’interès de les editorials pel tema en dona testimoni Javier Burón, que relata que Arpa Editores el va contactar perquè aportés el seu punt de vista després de més de dues dècades de relació amb l’edificació i gestió de cases assequibles. El llibre se centra deliberadament “en les solucions, perquè ja hi ha molta més literatura sobre el diagnòstic”, destaca Burón. Tot i així, les dues primeres parts descriuen les dificultats actuals i sintetitzen la història de les polítiques d’habitatge a Espanya, des del franquisme fins a l’aparició de fenòmens recents com la turismofòbia. “Les nostres ciutats són molt atractives i els usos a curt termini i els preus elevats són molt més rendibles, la qual cosa erosiona usos a llarg termini com el residencial”, descriu l’autor, que aposta per “regular mentre es genera una infraestructura de parc públic i assequible”. De quina manera es pot aconseguir és l’objectiu central del llibre: “Repassem el catàleg del que ara mateix hi ha a Occident, que és sobretot un catàleg de mesures europees i una reflexió dels pros i contres de cadascuna”, indica l’actual director gerent de l’empresa pública d’habitatge de Navarra (Nasuvinsa). El conjunt fa palès un esforç per superar “el soroll polític partidista” i descriure cada instrument. Una de les idees força que recorre el llibre és precisament que l’habitatge està obrint una bretxa generacional, en com es veu el problema i en com es resol. “Per a algú de la generació X [els nascuts des de mitjans dels seixanta fins als vuitanta] trigar 10 o 15 anys a solucionar el problema pot ser raonable, però a algú que ara en té 30 el que li estàs dient és que els millors anys de la seva vida adulta els passarà ofegat en aquest aspecte”, assegura Burón. Per això anima que “qui tingui una solució la posi sobre la taula” i defensa l’oportunitat de la seva publicació i d’altres perquè “és bo que apareguin assajos que reforcin el debat”. Per José Luis Aranda
Poder llogater: Apunts urgents per autoorganitzar-nos
Sindicat de Llogateres i el Sindicato de Inquilinas. Editorial Descontrol 181 pàgines. 14 euros El Sindicat de Llogateres és una de les organitzacions que en aquesta fase de mobilització pel dret a l’habitatge està més activa i ha demostrat més capacitat per qüestionar, proposar i convocar. Sorgida l’any 2017, ha agafat el relleu del que va poder representar la Plataforma d’Afectades per la Hipoteca durant els anys 2013 i 2014. Ara també publica un llibre amb la voluntat principal d’oferir coneixements, eines i aprenentatges que siguin útils per una transformació. Una transformació social que es centra en l’accés a l’habitatge, però que incorpora el conjunt de la societat que ara ho dificulta o impossibilita. No hi ha solucions màgiques, ni confiança en els partits que han desenvolupat les polítiques que ens han portat fins aquesta situació, afirmen. La solució consideren que està en organitzar el poder inquilí: “Organitzar el nostre poder inquilí és un procés continu d’aprenentatge col·lectiva. Es nodreix de l’activitat diària, de cada conversa en el bloc, de cada assemblea, de cada tasca, i de cada acció directa. Aquest llibre no és el final de la lluita, sinó el principi d’una estratègia política més àmplia per a retornar el control de les nostres vides als qui sempre se’ls ha negat: les persones com tu”.
Un lugar donde volver. Mujeres en lucha por una habitación propia
Irene Sabaté Muriel Bellaterra Edicions 232 pàgines. 16 euros L’antropòloga i professora de la Universitat de Barcelona, Irene Sabaté Muriel, en aquest llibre comparteix una recerca sobre els efectes de l’emergència habitacional en les dones. Incorpora la perspectiva de gènere, per exemple, en el poder adquisitiu: “En un marco eminentemente mercantil donde el criterio del poder adquisitivo prima a la hora de proveerse de una vivienda adecuada, no es de extrañar que la posición de desventaja de las mujeres en el acceso a ingresos monetarios”, afirma l’autora. Aquesta desigualtat es materialitza en fenòmens com “la brecha salarial de género, el mayor impacto del desempleo, la mayor frecuencia de empleo a tiempo parcial, o la relegación a sectores laborales caracterizados por la precariedad y las altas tasas de informalidad, como por ejemplo el trabajo doméstico, provoque también desventajas en el terreno habitacional, así como una mayor exposición a las coyunturas de crisis, la inasequibilidad o los desahucios.” La seva etnografia presenta una trentena de dones que viuen a Barcelona i la seva àrea metropolitana, també sumant-hi les veus de persones especialistes i investigadores de les diferents realitats que estudia.
