Totoro i el ‘true crime’ parasitari
Sobre la teoria rere la pel·lícula de Miyazaki que el mateix Studio Ghibli va desmentir
Suposo que és l’efecte d’una bona pel·lícula que a cada visionat en descobreixis noves capes, fins i tot quan l’has vist cinc-centes vegades en cosa d’un mes. Parlo d’El meu veí Totoro, la faula de Miyazaki del 1988. Dues nenes es muden al camp i allà coneixen una mena de conill gegant màgic que ronca, udola i es deixa veure de tant en tant vora la soca d’un camforer. Les primeres vegades, la simplicitat de la trama em va enganyar: pensava que seria com els Durrell, una d’aquelles produccions on “no hi passa res” i que oferia un refugi momentani dels afers terrorífics del món. Com els Durrell, Totoro comença amb una família que s’instal·la en un casalot enmig de la natura; la mare està malalta a l’hospital, i el pare, un home tendre i atabalat que sovint s’oblida de fer el dinar, fa de professor universitari. Les dues germanes corren lliures pel bosc i interactuen amb els esperits màgics. El principal és Totoro, una barreja de gat, conill i mussol que emet uns brams temibles i es desplaça en un gat-bus que només poden veure els infants. Tot plegat és un combinat perfecte de màgia infantil i bucolisme rural, amb l’afegit de la fantasia immobiliària que evoca.
